Segons les dades del tercer trimestre d’aquest any hi ha 5.904.700  aturats

Por Josep Fontana, Historiador

Ens diuen que hem sortit de la crisi –bé, alguns, al menys, ja n’han sortit- i ara estem tots pendents de quan ens tocarà la recuperació també a nosaltres: una recuperació que hauria de tenir com a element essencial que torni a haver-hi llocs de treball suficients per als 5.904.700 aturats que hi ha en aquest país segons les dades del tercer trimestre d’aquest any.

Només que ara resulta que, segons una enquesta feta a executius espanyols fa pocs dies, la previsió és que es trigarà vint anys a recuperar els llocs de treballs perduts com a conseqüència de la crisi. I el que ningú no aclareix és de què viuran durant aquest 20 anys els que restin al marge i les seves famílies.

I és que l’esperança de tornar a alguna cosa semblant a la plena ocupació sembla que és un engany. Als Estats Units –on convé de mirar de tant en tant, perquè allí comencen les coses que després s’establiran a casa nostra- sembla que ho tenen clar: l’economia ja fa uns anys que s’ha recuperat, però les xifres de l’atur segueixen sense ser satisfactòries, malgrat els optimismes puntuals del mes passat en arribar al 7 per cent d’atur. Però hi ha molts dubtes sobre la validesa d’una xifra com aquesta; tants que, segons els càlculs que fa John Williams al seu butlletí de “shadow statistics”, la xifra real podria arribar fins al 23%. El que està clar és que, si el que anem a cercar és la dada més significativa, que és la de la taxa de participació en el treball, podem veure que aquesta ha estat baixant sense interrupció des del 2003. Krugman ha recordat, per altra banda, que d’aquests 10.900.000 treballadors nord-americans oficialment en l’atur n’hi ha 1.300.000 que perdran tots els ajuts per subsistir a finals de desembre.

Una prova de quina és la situació real del mercat de treball ens la dóna, als Estats Units com a Espanya, el fet que es mantinguin els sous de misèria, que estan creant una  consciència de què aquesta és una situació que no millorarà fàcilment. McDonald’s, per exemple, l’empresa de menjar ràpid que té un cap que cobra 13’8 milions a l’any, es resisteix a les peticions dels seus treballadors nord-americans de passar d’un sou de 8’69 a l’hora, que no els assegura la subsistència i obliga a molts a recórrer a les ajudes públiques contra la pobresa, fins a 15 dòlars l’hora. El més sinistre és que la web de l’empresa es va dedicar darrerament a donar-los consells per contractar entrenadors de preparació física personal o treballadors per netejar la piscina.

Aquest mes passat, en una reunió de recerca del Fons Monetari Internacional, Larry Summers –l’assessor econòmic de Clinton i d’Obama, que va ser directament responsable de les mesures de desregulació que van precipitar la crisi de 2008- va fer un discurs que ha commocionat els economistes, perquè defineix la situació en què estem com un “estancament secular”. Paul Krugman l’ha acollit amb un entusiasme desconcertant, demanant: “¿I si el món en què vivim des de fa cinc anys fos la nova normalitat?”. Un món que descriu com “un estadi durador en què la depressió econòmica seria la norma amb episodis de plena ocupació escassos i distants entre si”, associats a altres tantes bombolles.

M’angoixa que s’accepti amb tanta facilitat una anàlisi que presenta la possibilitat d’un llarg estancament com un fet natural, deixant de banda considerar altres factors que poden haver contribuït a la reducció de la demanda, com les conseqüències d’un procés creixent de desigualtat, que té uns fonaments essencialment polítics. Sorprèn aquesta manca de referències al problema, en moments en què el “World Economic Forum” ens diu, d’acord amb una enquesta realitzada entre 1592 dirigents del món acadèmic, dels negocis, del govern i de les organitzacions “non profit”, que una de les majors preocupacions per al futur immediat és, i ho dic amb les mateixes paraules de l’informe, que “la diferència entre rics i pobres és cada vegada més extrema, de manera que mentre la desigualtat dels ingressos augmenta en les grans nacions, l’educació, la salut i la mobilitat social estan amenaçades”.

Però expressar preocupació i no fer propostes per resoldre-ho em sembla cínic. I és que els remeis, si n’hi ha, passen per uns camins que exigeixen imposar formes de fiscalitat que transfereixin recursos dels grans beneficis empresarials a l’estat per tal d’atendre els serveis socials en retrocés, i restablir la força de negociació dels assalariats per tal d’ajudar-los a millorar les seves retribucions. I unes mesures com aquestes sembla que són totalment impossibles en la situació política en què vivim, amb governs de dreta o d’esquerra, tant s’hi val.

Voldria donar un exemple d’aquesta impossibilitat de controlar l’economia per part de governs dèbils i tolerants com els actuals en relació amb un problema que pot ser molt important per tots plegats en un futur no gaire llunyà. En refereixo als indicis d’una nova bombolla especulativa que han dut Tom Hartman a profetitzar que la propera crisi es produirà el 2016.

Aquests indicis es basen en el ràpid recobrament del mercat de l’habitatge, on els preus estan tornant a créixer de manera alarmant, tant als Estats Units com a Gran Bretanya. Bancs i fons d’inversió s’estan apressant en aquests moments a comprar a baix preu pisos no venuts o desnonats. Als Estats Units, Blackstone Group, un dels grups inversors més potents del món, ha comprat 40.000 habitatges, per un valor de 7.500 milions de dòlars. Compres fetes amb diner líquid, gràcies a un crèdit de 3.600 milions obtingut del Deutsche Bank. El grup intenta comprar al més aviat possible, abans que pugin més els preus, i ja ha anunciat el seu propòsit de fer negocis també a Espanya, on els preus encara són prou baixos.

Això té a veure amb l’augment de la demanda de lloguer per part dels que van ser desnonats durant la crisi i dels que ara no poden trobar una hipoteca per comprar una casa. Una situació que ha donat lloc a un augment dels preus del lloguer que està creant problemes molt seriosos a les famílies de treballadors pobres. La proporció de llogaters que han de destinar més d’un 30 per cent dels seus ingressos a pagar el lloguer ha passat als Estats Units d’un 38 per cent en l’any 2000 a un 50 per cent en 2010. El que això anuncia respecte del futur del negoci dels lloguers, i de l’explotació dels llogaters, és prou preocupant.

També a Anglaterra s’anuncia que els preus de l’habitatge pujaran un 35 per cent d’ací a 2030 i que els lloguers ho faran en un 39 per cent, un augment que no és previsible que comparteixin els salaris, de manera que un articulista de The Independent opina que “tota una generació serà incapaç de comprar o llogar una casa”.

L’afany de comprar abans que pugin més els preus explica el que ha fet Blackstone, que ha creat un nou tipus de títols garantits per les rendes dels lloguers, empaquetades a la manera com es va fer amb les hipoteques en el desastre de 2008. Blackstone va emetre la primera sèrie d’aquests títols el novembre passat i ja hi ha nous competidors anunciant que s’apuntaran a aquest invent, que permet obtenir diner per seguir comprant.

El problema és que els títols depenen com a garantia de seguretat de què un 95 per cent dels habitatges es mantinguin llogats permanentment, i que hi ha dubtes molt seriosos respecte del que pot passar si fallen, ja que poden deixar milers de llogaters a l’aire, encara que estiguin pagant puntualment els seus lloguers.

Però jo voldria cridar l’atenció sobre el fet que ara els protagonistes no siguin els bancs, sinó grups d’inversió que treballen amb crèdits bancaris. Perquè resulta que en aquests moments en què s’acaba d’aprovar la regla Volcker, que limita les activitats especulatives dels bancs, en prohibir-los fer apostes amb el diner dels seus clients, ja s’ha pogut veure com Goldman Sachs està comptant amb la possibilitat d’actuar donant préstec a altres fons que puguin fer les operacions que se’ls prohibeixen a ells i als seus propis fons d’inversió.

Sembla, doncs, que la regla Volcker pot resultar ineficaç per frenar noves aventures especulatives. Hi havia una solució millor, restablir la llei Glass-Steagall de 1933, que separava les operacions de banca de dipòsit de les d’inversió, per tal d’assegurar el manteniment dels estalvis dipositats. Aquesta llei va ser abolida el 1999, a temps per donar pas a les especulacions que van dur a la crisi de 2008, de manera que ara, si la banca té problemes, els estalvis els garanteix l’estat amb uns rescats que després pagarem entre tots a través dels impostos. Però Obama no s’ha atrevit a tant com restablir la llei que va publicar Roosevelt el 1933 –possiblement no podia fer-ho- i ara s’han acontenta amb aquest pegat, resistit pels bancs; que finalment l’han acceptat quan han vist que podien seguir fent negocis com abans.

Potser sí que hem sortit de la crisi; però els pronòstics de cara a un futur immediat inciten a pensar que caldrà fer alguna cosa si volem escapar del desastre que ens preparen.